La rana Jana
Benlèu l’eveniment pi suggestiu de la Bueves medievala es l’arribaa d’una reina dins nòstra terra: la reina Giovanna d’Angiò (1348 o 1349). Sabem que lo chastel de Renostia (da Reina hostia, pòrta d’la reina) se trobava dapè del Bec d’Arnòstia e era proprietat de lhi Anjou.
Ent’lhi dentorns lhi a encara encuèi un garbadan que la tradicion chama “lo garb d’la Rana Jana”, lo pertuis de la reina Jana.
Semelha que la reina se foguesse retiraa ent’aquesta gròta per penitença, sus òrdre de l’abat de Pedona.
Lhi noms de vias e pòst sobre Cerati e Sant Antòni gardon encara encuèi lo mot “raina” per “reina”.
Lo passatge de Jana, reina de França e de Naples, s’las terras de Bueves es segurament un evenement excepcional qu’encuriosís lhi abitants e fai naisser legendas e raconts originals, que diversament da aquelas di país dapè aicì presenton la reina coma una creatura marria e crudela.
“La reina Jana s’era estabilia ent’un siu chastel dapè lo “Bec d’Arnòstia” quora en tota Bueves arriba una curiosa epidemia.
Lhi òmes e las bestias murion d’una malatia nòva, qu’avia pas una cura.
Aquelhi desgraciats que eron pas malautes mas avion paor de pilhar-la, capion pas que l’epidemia era portaa da la «reina Jana».
E coma era encara coneissua per sa bontat, lhi potents del pòst van trobar-la, lhi conton embè riguard la situacion e la pregon d’anar via per portar via decò sia influença.
La reina se buta a sorire e dis d’èsser presta a partir, basta que hi aveisson portat de chauciers justs per siei pè.
Mas lhi pè se veïon pas perqué eron cuberts da sa vesta e degun arzigava a demandar de lhi veire.
Bèla si avion pas las mesuras, parton confiant de far-lhi-la.
Tuchi lhi calhiers de Bueves començon a far chauciers per la reina, e quora n’en an una man lhi caps del país tornon da aquela per far-lhi-las mesurar.
La reina lhi pròva sensa que degun pòsque assister, e ben fito lhi servents lhi repòrton disent que degun anava ben. E lhi calhiers de Bueves començon torna a n’en far de totas formas e proporcions.
Mas lhi caps tornon al chastel e calon mai sempre pi malurós: degun chaucier anava ben a aquelhi pè misteriós.
E entramentier l’epidemia continuava a maçar monde.
A la fins la disperacion pòrta lhi buevesan a far-se furbs.
Convinchon una serventa de la reina a campar un pauc de farina dapè son liech en maniera que laissesse sias peaas sensa adonar-se.
Eron de pè ben curiós, de piòtas de jalina.
Alora finalament lhi abitants de Bueves pòlon portar lhi chauciers justs, e quora la reina lhi vè es ben estonaa e malurosa: «siu estaa tradia!».
Mas fidèla a la promessa laissa son chastel e part en plorant.
Arpilha parelh sa vita vagabonda per lo mond, mincatant temua e potenta, mincatant escapant-se, mincatant benedicha e invocaa, mincatant maledicha.
La richessa des vestas e di joièls, ben diferènts d’aquelhi que costumavon a la paura gent, fan pensar sovent a de tresòrs estremats.
Decò la Rana Jana a son trasòr. La legenda vòl que la reina sie estaa soterraa dins una richa tomba dapè del chastel de la Renòstia.
Dins la tomba son estat butats, embè vestas e colanas d’òr, decò la ròca e lo fus, tuchi d’òr, que la reina adobrava quora filava embè las serventas al solelh del Bec d’Arnòstia.
Per estremar lo pòst de l’enterrament venon plantats tanti arbòls e, pròpi s’la tomba, una ceresiera que creis pi que lhi autres e era sempre florit, istaa e uvern.
Tot finís quora de buevesans, per cerchar la ròca e lo fus, se buton a fongar.
Una nuech arriba un eslavás fòrt embè trons e eslucis e tot lo garb d’la Rana Jana pilha fuec…despuèi aquel moment degun a mai pi trobat ren
